Habitació 1
Ultima Thule
«Promesa de duración, de permanencia –contra el pasaje del tiempo. He aquí lo que las imágenes nos ofrecen, lo que nos entregan, lo que buscamos en ellas. Es un error pensar que ellas tienen algo que decirnos, acaso que representan el mundo –o lo real. No, no lo hacen. Ellas son portadoras, por encima de todo, de un potencial simbólico, de la fuerza de abrir para nosotros un mundo de esperanzas, de creencias, un horizonte de ideas muy generales y abstracto al que nos enfrentamos movilizando, sobre todo, nuestro deseo – acaso nuestro deseo de ser. Ellas están ahí queriendo hablarnos–o dejando que nosotros nos hablemos a nosotros mismos, frente a ellas– de lo que somos, de lo que creemos ser y de qué –como tales– nos es dado esperar, al fin y al cabo. Qué nos cabe acaso esperar ante la muerte, frente a la irrevocable cesación de ese mismo ser –que ellas nos prometen como nuestro. Pongamos que ellas aparecen ahí, y acaso nos miran, respondiendo entonces, y principalmente, a nuestro –más tierno, más duro– deseo de durar, a la exigencia íntima de que la intensidad de la experiencia que hemos vivido con la fuerza de una singularidad que imaginamos absoluta –recordemos la escena final del replicante en Blade Runner: «Yo he visto cosas que vosotros no creeríais»; no se pierde, no queda en la nada oscura de lo que, como lágrimas en la lluvia, podría borrarse de la memoria –de toda la memoria, de la memoria de todos.»Las tres eras de la imágen, José Luis Brea
En llenguatge geogràfic clàssic, Ultima Thule fa referència a un lloc allunyat i remot, del qual es coneix l’existència, però que mai ha estat explorat. Antigament se situava en alguna illa perduda al mar Bàltic. L’any 2018, la NASA va batejar amb aquest nom l’objecte astronòmic conegut més llunyà del sistema solar.
«Promesa de duración, de permanencia –contra el pasaje del tiempo. He aquí lo que las imágenes nos ofrecen, lo que nos entregan, lo que buscamos en ellas. Es un error pensar que ellas tienen algo que decirnos, acaso que representan el mundo –o lo real. No, no lo hacen. Ellas son portadoras, por encima de todo, de un potencial simbólico, de la fuerza de abrir para nosotros un mundo de esperanzas, de creencias, un horizonte de ideas muy generales y abstracto al que nos enfrentamos movilizando, sobre todo, nuestro deseo – acaso nuestro deseo de ser. Ellas están ahí queriendo hablarnos–o dejando que nosotros nos hablemos a nosotros mismos, frente a ellas– de lo que somos, de lo que creemos ser y de qué –como tales– nos es dado esperar, al fin y al cabo. Qué nos cabe acaso esperar ante la muerte, frente a la irrevocable cesación de ese mismo ser –que ellas nos prometen como nuestro. Pongamos que ellas aparecen ahí, y acaso nos miran, respondiendo entonces, y principalmente, a nuestro –más tierno, más duro– deseo de durar, a la exigencia íntima de que la intensidad de la experiencia que hemos vivido con la fuerza de una singularidad que imaginamos absoluta –recordemos la escena final del replicante en Blade Runner: «Yo he visto cosas que vosotros no creeríais»; no se pierde, no queda en la nada oscura de lo que, como lágrimas en la lluvia, podría borrarse de la memoria –de toda la memoria, de la memoria de todos.»
Las tres eras de la imágen, José Luis Brea
En llenguatge geogràfic clàssic, Ultima Thule fa referència a un lloc allunyat i remot, del qual es coneix l’existència, però que mai ha estat explorat. Antigament se situava en alguna illa perduda al mar Bàltic. L’any 2018, la NASA va batejar amb aquest nom l’objecte astronòmic conegut més llunyà del sistema solar.
Fitxa artística
Direcció i dramaturgia:ATRESBANDES (Mònica Almirall, Miquel Segovia and Albert Pérez) Intèrprets:Laia Duran, Rober Gómez i Èlia López Disseny d’espai:Clàudia Vilà Disseny de llums:Ana Rovira Banda sonora original i espai sonor:Sammy Metcalfe Producció:Teatre Nacional de Catalunya, Escena Poblenou i HOTEL – Col·lectiu Escènic Amb el suport de:SAT! Sant Andreu Teatre i Fàbrica de Creació Fabra i Coats
Hoste
ATRESBANDES
La companyia ATRESBANDES neix de la trobada artística i personal de la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez. A l’any 2008 i dins de l’entorn de formació (Institut del Teatre de Barcelona) els tres decideixen començar un projecte en comú. El grup creix i es desenvolupa a l’hora que ho fa la capacitat evocadora dels seus integrants. Influenciats per una quantitat indigerible de disciplines i referents propis de la cultura occidental, el grup es caracteritza per una única constant en els seus projectes: advocar per un teatre laboratori on el procés de creació és fonamental. La bona entesa és un dels vèrtexs d’aquest triangle, però també ho són el dubte i la incertesa. Treballem posant en qüestió tot el que ens envolta. Aquest és l’únic motor que coneixem per apropar-nos al teatre contemporani.
La companyia ATRESBANDES neix de la trobada artística i personal de la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez. A l’any 2008 i dins de l’entorn de formació (Institut del Teatre de Barcelona) els tres decideixen començar un projecte en comú. El grup creix i es desenvolupa a l’hora que ho fa la capacitat evocadora dels seus integrants. Influenciats per una quantitat indigerible de disciplines i referents propis de la cultura occidental, el grup es caracteritza per una única constant en els seus projectes: advocar per un teatre laboratori on el procés de creació és fonamental. La bona entesa és un dels vèrtexs d’aquest triangle, però també ho són el dubte i la incertesa. Treballem posant en qüestió tot el que ens envolta. Aquest és l’únic motor que coneixem per apropar-nos al teatre contemporani.